LA LLEGENDA DE L’ARC IRIS
Conten que fa molt i molt de temps els colors van començar a barallar-se. Cadascun proclamava que ell era el més important, el més útil, el favorit.
El verd va dir: “Sense dubte, jo sóc el més important. Sóc el signe de la vida i l’esperança. M’han escollit per a l’herba, els arbres, les fulles. Sense mi tots els animalons moririen. Mireu al voltant i veureu que estic en la majoria de les coses”.
El blau va interrompre: “Tu només penses en la terra, però considera el cel i el mar. L’aigua és la base de la vida i són els núvols les quals l’absorbeixen del mar blau. El cel dóna espai. I pau. I serenitat. Sense la meva pau no serieu més que afeccionats.
El groc no va poder més que esclatar a riure…i digué: Vosaltres sou tan seriosos! Jo porto al món riures, alegria i calor. El sol és groc, la lluna és groga, les estrelles són grogues. Cada vegada que mireu un gira-sol, el món sencer comença a somriure. Sense mi no hi hauria alegria”.
A continuació va prendre la paraula el carbassa: “Jo sóc el color de la salut i de la força. Puc ser por freqüent però sóc preciós per a les necessitats internes de la vida humana. Jo transporto les vitamines més importants. Penseu en les pastanagues, les carabasses i les taronges.. no estic tot el temps donant voltes, però quan acoloreixo el cel en l’albada o en el crepuscle la meva bellesa és tan impressionant que ningú pensa en vosaltres”.
El vermell no podia contenir-se per més temps i va saltar: “Jo sóc el color del valor i del perill. Estic disposat a lluitar per una causa. Porto foc a la sang. Sense mi la terra estaria buida com la lluna. Sóc el color de la passió i de l’amor; de la rosa vermella, la flor de pasqua i la rosella”.
El púrpura enrogir en tota la seva força. Era molt alt i va parlar amb gran pompa: ”Sóc el color de la realització i el poder . Reis , caps d’estat, bisbes, m’han escollit sempre, perquè transformo el signe de l’autoritat i de la saviesa. La gent no em qüestiona; m’escolta i m’obeeix”.
El morat va parlar molt més tranquil·lament que els altres però amb més determinació: “Penseu en mi. Sóc el color del silenci. Rarament reparareu amb mi, però sense mi tots seríeu superficials. Represento el pensament i la reflexió el crepuscle i les aigües profundes. Em necessiteu per a l’equilibri i el contrast, l’oració i la pau interior.
Així va ser com els colors van estar presumint, cadascun convençut que ell era el millor. La seva baralla es va fer més i més sorollosa. De cop i volta, va aparèixer una lluentor blanca i brillant. Hi havia llampecs que retronaven escandalosament. La pluja va començar a caure a bots i barrals, implacablement. Els colors van començar a arraulir-se amb por, acostant-se els uns als altres buscant protecció.
I la pluja va parlar: “Esteu bojos, colors, lluitant contra vosaltres mateixos, intentant cadascun dominar a la resta. No veieu que tots heu estat creats? Cadascun per a un objectiu especial, únic, diferent. Ajunteu les vostres mans i veniu amb mi”.
Us he d’estendre arreu del món en un gran arc de color, en senyal d’estima i pau, com a promesa d’unió com a símbol d’esperança pel matí”. I així va ser com es creà l’arc de Sant Martí en el cel, perquè quan ho vegem, ens enrecordem que hem de tenir-nos en compte els uns als altres.
Que la Pau comenci amb els del nostre voltant…
